In the South

Agraïment d'una voluntària que marxa a Brasil

Print PDF

Bon dia! No sé si us recordareu de mi, sóc la Mireia Planàs, de Vic, que vaig fer el curs de Volpa el 2008. Doncs bé, des de llavors no m'havia posat en contacte amb vosaltres tot i que pensava que algun moment m'agradaria escriure-us. Però vaja, avui he decidit que ja era hora, i més per un motiu important! Si tot va bé a l'agost marxo cap al Brasil amb els claretians, a realitzar un any de voluntariat a la regió de Rondônia, en plena regió amazònica. La veritat es que em fa molta il·lusio fer aquesta experiència. En part us volia donar les gràcies perquè crec que el que em va realment encendre la xispa de que si que havia de fer aquesta experiencia va ser el curs de VOLPA. Vaig començar-lo amb dubtes, de si realment era el que volia fer o no, i a l'acabar el curs vaig veure que si, que ho havia de fer. Per questions de feina i altres, fins ara no ha pogut ser, pero sembla que finalment ha arribat el moment! Gracies per tot, de veritat! I espero que per molts anys pogueu continuar realitzant el curs i animant a moltes persones, que com jo, davant el dubte acabis dient que SI i aprofitant l'experiència! Una abraçada!!!

Félix, primer año de voluntariado

Print PDF

Hola Josetxo, parezco la oveja que se perdió y vuelve al rebaño. La verdad es que llevo casi un año por Ecuador y las sensaciones son variopintas. Cuando uno se piensa que está habituado a todo, el día le sorprende con algo nuevo. Estos dos últimos meses han sido un poco complicados emocionalmente, debido al regreso de los voluntarios chilenos que acababan su voluntariado. Yo en particular tenía bastante amistad con tres de ellos, Un matrimonio chileno Cristián y Mané (un tanto polémicos por aquí) y con Yanira que a su vez hizo bastante amistad con Maite.

La verdad es que las relaciones de amistad entre los voluntarios, al menos en estos periodos, se tornan bastante intensas. Ahora toca la difícil tarea de que no se apague la relación. Se debe cultivar, vía mail, vía teléfono….. Al menos por mi parte así es.

Como contraparte, cuando alguien marcha, alguien llega. Al principio, la verdad es que muy receptivo no estaba pero hay que darnos una oportunidad mutua entre los nuevos chilenos y nosotros. La verdad es que la sorpresa fue grata. Llegaron 5 chilenos, un chico y cuatro chicas. La verdad es que me había propuesto dos años de pan y agua y va y me ponen cuatro chicas más en la vivienda de voluntarios ja ja ja ja.

Con Germán, el voluntario chileno hacemos yoga y meditación. Lo de la meditación no era nada nuevo para mi, pero agradezco un montón el tener un guía. Con las chicas intento compartir lo que puedo. Bueno, que la vida en la casa de voluntarios ha renacido.

También me afectó una inesperada noticia de una amiga de España. Pero después de hablar con ella por teléfono, parece que la cosa no era tan complicada como parecía. Lo que me tranquilizó bastante.

Read more...

Esmeraldas "mon amour"

Print PDF

Hola amigos os escribo esta carta desde un nuevo destino en Ecuador: Esmeraldas. El porque me encuentro acá, es bien sencillo. Hogar de Cristo decidió enviarme durante un periodo de tres meses para apoyar al proyecto de Banca Comunal. El proyecto en si solo cuenta con un año de existencia.

La verdad es que me vine acompañado de una supervisora de microcréditos de Guayaquil (menos mal) . La situación del programa es un poco complicada debido a una no correcta gestión del mismo, pero en 3 meses seguro que se calman las cosas, se calman pero no se olvidan je je je .

Read more...

Dos meses y un día

Print PDF

Aunque el título de la carta sugiera una pena a cumplir, ni mucho menos lo es. Es el tiempo que llevo en Guayaquil que por cierto se me ha pasado volando y sin darme cuenta. Esto debe ser buena señal. Si que es cierto que en algún momento uno añora lo que provisionalmente ha dejado atrás, pero eso es algo normal en cualquier persona.

Read more...

Guayaquil, dos semanas y un día

Print PDF

La perimetral permanece inmutable, la vida sobrevive el día a día. Lo que me choca , es como parece ser que las organizaciones privadas son las únicas que logran hacer algo por ls necesitados. Si lo pienso fríamente en Europa es igual, bueno con la única diferencia que hay mayor cobertura social.
Pero en Guayaquil , al menos hablo de la zona que veo , el esfuerzo de estas organizaciones levantan tímidos atisbos de esperanzas en estas gentes.
Cambiando de tercio. Todavía suscito cierta novedad en Hogar de Cristo, pero eso se acaba, por suerte para mi. Tengo que comentar que casi todo son mujeres y yo que me había prometido estar a pan y agua. El Señor, Maestro Yoda cuando envía penitencias las envía de menú Cheeseburger completo ja ja ja …..
En hogar de Cristo me han ubicado en Capacitación y Formación, aunque estaré también con micro créditos. Todavía no se cual ha de ser mi tarea.
Lo que me deja boquiabierto ,es la amabilidad con la que le tratan a uno, sobre todo por que es algo natural la manera en la que uno es tratado. Este punto me recuerda que de donde vengo quizás nos estemos volviendo más impersonales en las relaciones con los demás.
De momento me han metido en dos grupos de trabajo. Uno de Violencia intrafamiliar y otro de diseño de un Centro artesanal. La verdad es que me agrada que mi modesta opinión pueda ser tenida en cuenta, aunque todavía es pronto para emitir ningún juicio de valor. Simplemente observo y comento algo he de recordar que son ellos quien tiene el saber hacer.
Aún estando en estos dos grupos de trabajo , tengo la impresión y la sensación de ser deficitario. De momento paciencia hasta que me definan las tareas a realizar. Deberé ser como Telémaco, ser paciente hasta que llegue el momento.

Las licencias poéticas que me han venido a la cabeza son 2:

-Escoger la pastilla azul o la roja de Matriz, los Volveros ya sabrán cual es. La he recordado pq me ha hecho reflexionar que el proceso de aprendizaje es largo aun escogiendo la pastilla correcta.
-La otra escena es pura poseía visual y se la debemos al gran David Lean. La escena no es otra que el fundido de la cerilla con el sol del desierto de la película Lawrence de Arabia. La escena me muestra que el proceso de inmersión puede ser intenso y debe ser progresivo hasta acabar fundido con el entorno que le rodea.
Por cierto ya soy un poco más guayaco que ayer. Por fin me he empadronado.
También lo que he decidido lo largo de estos días, es volver a realizar el Camino de Santiago pero a pie. A ser posible con un padawan y así saborearlo mejor, mientras se comparte. Todo se andará

Que tinguem sort

Print PDF

Que tinguem sort

Amb aquesta canso ens vam acomiadar en la festa celebrada a casa meva. Ara el context es un altre, pero la realitat la mateixa: dir adeu, desitjar-nos sort.

Aquests dies estan sent emotius i de cansament. Veure’m amb la gent, fer la maleta, veure que no entra tot i obrir el cor per acabar d’aprofitar cada passa viscuda. Alguns em pregunten com em sento i la veritat es que no se que dir, no tinc resposta. Penso que encara no soc conscient de que dema agafare l’avio. Em fa molta pena acomidar-me de la gent, de les escoles, de les comunitats, de la gent de la feina i dels amics. De totes formes no sento que deixi enrera moltes coses i persones, sino que n’he adoptat un munt que ja son meves, que fan cami amb mi.

Estic segura que, sobretot al principi, trobare a faltar el dia a dia equatoria, els carrers, la gent que puja al bus a vendre, els mercats al carrer, la gent del departament, els amics i les amigues, els centres comercials, les parts mes turistiques, la calor, l’aigua que ens la tallen de tant en tant, les pluges fortes que et deixen fora de combat, la manera de parlar, la musica constant, les senyores que entren cada dia a la institucio, els mil i un voluntaris que han passat per aquí, el treballar amb falta de recursos, negociar el taxi abans de pujar, … i el seure amb els amics a sopar i a fer una cervesa.

Read more...

Escuela para padres y madres

Print PDF

Bones! Aquesta setmana hem finalitzat l'escola per a pares i mares que hem estat portant a terme a 4 escoles. Aquestes escoles formen part de les 25 del programa "d'Apoyo Escolar". Estan a prop d'on treballem, però ens ha tocat pujar turons vàries vegades, ja que és allà on estan situades les escoles. La majoria de les mares que vénen són les que estan becades per Hogar de Cristo, tot i que l'escola queda oberta a tots els pares i les mares que vulguin venir. Generalment l'educació que donen als seus fills pot caure massa en el càstig i en els retrets, però això creiem que és important explicar que hi ha altres maneres d'arribar als nens i perquè es comporten d'una manera o d'una altra. A les 4 escoles (Francisco Zevallos Reyre, Socios del Aprendizaje, Blanca García de Arias i María Mercedes Silva Carrión) han funcionat molt bé i les mares han quedat molt agraïdes. El darrer dia se'ls hi donava un Diploma com a reconeixement per haver vingut i perquè recordin què van aprendre durant el taller. A la foto es veu tot el grup de mares que va assistir durant 4 sessions (qui més qui menys) a la primera escola on vam treballar. A la dreta de tot surto jo amb la samarreta verda, em veieu? He estat l'encarregada de donar els tallers. Al principi, amb la Rocío (la xilena), que havia d'anar fent el registre de tot, ens vam espantar només de pensar en les 16 sessions que havíem de fer i amb els turons que havíem de pujar. Però la veritat és que s'ha passat volant i ha valgut molt la pena. Hem treballat la família i les diferents etapes per les que passa una persona, l'aprenentatge (amb Piràmide de Maslow inclosa), la resolució de conflictes i l'abús sexual. Les mares han marxat ben contentes i diuen haver après coses noves que poden ser d'utilitat a l'hora d'educar els fills.

Més coses interessants: aquest dilluns comencem la construcció de la segona aula de l'escola Ciudad de Israel. Espero durant aquest mes anar explicant com avança i poder publicar la foto de l'escola ja construïda. De moment hem anat a veure quan val el material i aquest dilluns ja començarem a comprar.

Seguim amb els tallers pel mestres, sobretot per les mestres, que, encara que l'assistència no és la que voldríem, van força bé.

Com anunciava a l'entrada passada, el cap de setmana passat vaig marxar a Playas. Queda a una hora i mitja de Guayaquil i té, com el seu nom indica, platja. Vam anar a avaluar un projecte de salut que s'ha estat portant a les comunitats. Èrem gent de diferents departaments perquè el projecte els ha contemplat a tots. Jo anava per Formació (el meu departament), ja que les sòcies han rebut tallers sobre salut. El projecte consistia en que voluntàries comunitàries (després parlaré d'elles) anéssin pels diferents sectors i convidessin a les sòcies d'Hogar de Cristo (les que tenen casa, en aquest cas) a anar al Sub-centre de Salut d'Hogar de Cristo del seu sector per fer-se exàmens i rebre formació en temes de salut. Al Sub-centre treballen metges i auxiliars (voluntàries) que compaginaven la gent que venia pel projecte amb la gent que anava habitualment a la consulta.

La feina ha estat increïble perquè moltes vegades la resposta de les sòcies era negativa per algun problema que tenen a la casa. A les voluntàries els ha tocat moltes vegades quedar-se una bona estona xerrant amb les senyores sobre els seus problemes i derivar-les. Aquestes voluntàries de salut són un grup de 30 dones que viuen a les comunitats. Algunes d'elles són sòcies d'Hogar de Cristo per la vivenda o perquè tenen microcrèdit. Són persones emprenedores que creuen en el treball comunitari i en l'importància de la salut. Surten al carrer a menjar pols i pujar turons amunt i sent criticades pels seus veïns i per la seva pròpia família per fer aquest servei a la comunitat, ja que no entenen que no es quedin a la casa fent el dinar i netejant tot el dia. A més fan informes i un munt de coses més. Són increïbles. Jo amb elles havia treballat perquè alguns dissabtes els hi vaig estar fent tallers de salut.

Ens ho vam passar molt bé, l'avaluació va ser positiva i jo vaig conèixer una mica més aquestes dones que sempre veia passejar amunt i avall per les oficines.

Ahir era el dia del voluntariat i dels voluntaris. Vam fer un petita festeta a l'Atarazana amb tota la gent voluntària d'Hogar de Cristo, que no som pocs. Va estar prou bé, paraules, coral, fotos i teca.

Avui, dissabte, estem treballant per recuperar els ponts que ens agafem per Nadal i per Cap d'Any. El Nadal el passarem aquí, però els següents dies (26, 27 i 28) anirem tots els voluntaris estrangers a Playas, ens convida la Patricia Moreira, la cap de Voluntariat que ens cuida un munt. Per Cap d'Any a Esmeraldes (més platja).

Mentrestant la calor va en augment i només queda esperar els dies de les fortes pluges que, per la construcció de l'escola, espero que encara triguin un mes en arribar.

Per altra banda, la Paula (la xilena que viu amb mi) ens ha anunciat que marxa cap a Xile al gener (mig any abans del previst) perquè té problemes a casa. Ens sap molt de greu a tots, sobretot a ella, però ha aguantat força i realment ha de marxar. El Whala es quedarà fins el juliol per completar l'any, però ja serà amb altre gent perquè la Rocío, el Darío i la Paula marxen al gener i jo al febrer.

Això és tot de moment. Ens veiem aviat!

Esport, companys, feina, política. Anna Santiago

Print PDF

Per primer cop en la meva vida m’he interessat pel futbol sud-americà. Evidentment volent que guanyi Equador, que per això visc aquí! El més emocionant del Mundial va ser un dia en que Equador jugava contra Argentina a Buenos Aires i els argentins van empatar a un el partit al minut 93… quan ja estava guanyat!!!

Aquí hi ha molta consciència de que costa guanyar, però també hi ha molta passió pels esports i perquè guanyi un equatorià. Cal remarcar la importància que va tenir que la “Liga de Quito” guanyés la Copa Libertadores! O que Jefferson Pérez guanyés la plata a les Olimpíades en marxa atlètica. Tot molt emocionant. Com també ho va ser per mi, ho he de reconèixer, que Nadal guanyés l’or en tenis (i més contra en xilè, tenint en compte que visc rodejada de xilens… jaja).

Deixant a part el futbol, parlem dels companys de casa. Els tres xilens amb qui jo vivia, ja han marxat, però han vingut tres més. Ens entenem molt bé. Són la Cristina, la Paula i el Felipe, anomenat Guala, pel cognom. Van ser dies de comiats i d’ensurts, perquè poc abans de que marxessin uns i arribessin els altres, van intentar entrar a robar a la casa, però no va ser res fort. Així que tots tranquils.

Amb qui tinc més bona relació, com ja he dit altres cops, és amb la Rocío, el Darío i el Guala (dintre dels xilens). Són els que surten a la foto. La foto la vam fer a casa de la Rocío i el Darío després de sopar i d’unes partides de cartes que ens mantenen desperts a la nits… jajaja. És el vici que tenim entre setmana.

A part és important parlar de la Vivi, de la Italia, la Patricia... bones amigues equatorianes que fan d’aquesta experiència un lloc fantàstic per passar els dies i viure’ls amb intensitat.

Read more...

Retorn

Print PDF

Santa María Chiquimula

Mayo de 2008

¿Cómo están todos y todas?

Hace tiempo que quería escribir unas líneas y… hasta ahorita.

Pues en unos días regreso a Barcelona, con muchas ganas de ver y abrazar a mucha gente, pero también con un poco de miedo, pues no sé si me costará ubicarme otra vez a una manera de vivir tan diferente a la de aquí.

Ahora que se está esperando la lluvia para poder sembrar, estoy intentando amarrar momentos vividos aquí, sin sacar muchas conclusiones, pues yo creo que eso tocará más adelante.

En estos días recuerdo mucho las semanas antes de venir.

La ilusión por conocer una tierra y un pueblo que había vivido mucho sufrimiento en una guerra que había acabado apenas hacía 10 años, el miedo a lo desconocido, el miedo también a ser una molestia más que una ayuda, y el miedo al regreso,… pero a la vez sentía la certeza de saber que aquello que se me presentaba en mi camino debía vivirlo. Y qué difícil explicar esas certezas del corazón que se perciben de forma tan silenciosa, pero que dan una paz y una plenitud enormes. Qué difícil es para nosotros percibir y expresar lo que no se ve pero que está en lo más profundo del ser… y qué fácil es, en cambio, para los kichés hablar del corazón (o del alma):

Read more...

Des de Guatemala

Print PDF

Karaj Kape jab’ Ya me hallé aquí.

Ahorita que me hallo aquí, se va acercando el tiempo de marchar…

Ya se tapizcó el maíz un año más. La cosecha coincide con la de la aceituna, en Jaén. Los campos ya están más secos. K’o jub’ik’ ri tew, hace un poco de frío.

Ya inició el año y con él empieza todo, otra vez.

Pinté la milpa que me encargaron…

Corté una tela de 2 metros por 1 que clavé en la pared de mi cuarto. Preparé primero la tela con lo que pude encontrar (varias capas de pintura acrílica blanca las primeras más diluidas que las últimas). Cuando secó, después de unos días, dibujé una milpa con unos frijoles enrollados. Busqué unos oleos y puse el color. Las hojas, los elotes con su pelo, la flor de la milpa, las raíces… La planta del frijol trepando por la milpa con sus flores, blancas para el frijol blanco, rojas para el frijol rojo y moradas para el frijol negro.

Me pasé días caminando entre la milpa. Y disfruté mucho pintándola…

Read more...

Comunicat sobre un atemptat a Sta. María Chiquimula

Print PDF

El projecte parroquial en el qual viu i treballa la nostra voluntària Ana Chamorro ha viscut un Nadal inesperat. Ahí us transcribim les seves notícies.

SIN JUSTICIA NO HAY PAZ

La Parroquia de la Natividad de la Virgen María comunica:

Los hechos:

El jueves 20 de diciembre, cerca del lugar llamado “la cumbre”, en el camino hacia Santa María Chiquimula (Totonicapán), a las 4:45pm se estaba realizando un asalto a mano armada, cuando el sacerdote jesuita José Miguel Clemente C. llegó en su vehículo y los ladrones le dispararon dejándolo mal herido en un brazo y con la pérdida de su ojo izquierdo.

Read more...

diseño: iñaki m81